Una, per exemple, és la del bilingüisme constitucional del País Valencià. Com tothom sap, el Regne de València, inventat per Jaume I, abraçava terres que, ja l'endemà de la Conquesta, parlaven en català, i terres que simultàniament començaren a parlar en aragonès (que és una llengua iberoromànica intermitja entre el castellà i el català,de substrat bascó,encara parlada per 50.000 persones,la majoria als Pirineus).S'hi ha volgut veure, en conseqüència, un factor --per dir-ho així--intrínsec de promoció "castellanitzadora", que operava de casa estant. La suposició, tanmateix, hauria de ser examinada de més a prop. ¿S'ha parlat sempre en castellà a Oriola, a Sogorb? Quan els oriolans, feligresos adscrits a la diòcesi de Cartagena abans de tenir bisbe propi, acudien a la seva Cúria, els eclesiàstics murcians remugaven: > Potser això volir dir alguna cosa. >, havia escrit Muntaner. I si la gent de Sogorb, en algun temps, parlà o no >, tampoc no ho sabríem assegurar. El mateix Ramon Muntaner fa sortir en la seva Crònica un almogàver d'aquella ciutat, i posa en la seva boca paraules catalanes; Francisco Delicado, en La Lozana Andaluza, treu a col.lació uns personatges naturals de Sogorb i, enmig de la narració castellana, també els fa expressar-se en català. Podria adduir-hi més detalls de la mateixa índole, tots ells convergents a inquietar-nos sobre el presumpte bilingüisme originari del País Valencià. Més que més, si no oblidem que, tant a Oriola com a Sogorb, la paperassa municipal, notarial i parroquial fou redactada en català fins a ben entrat el segle XVII, i fins al 1707 en algun punt... Però, fins i tot si els d'Oriola i els de Sogorb han parlat sempre en castellà, tampoc no ens seria lícit de dir que el vell Regne de València era bilingüe. Per evitar confusions, jo ho enunciaria d'una altra forma: estava constituït per una agregació de comarques de llengua distinta, monolingües, les unes catalanes, les altres castellanes. Si bé es mira, sí que hi hagué un bilingüisme clar, al País Valencià, entre 1238 i 1609 --i valguin unes fites simbòliques--: els moros, esdevinguts moriscos després, hi continuaven parlant el seu àrab, l'algaravia. En una gran extensió del País Valencià, si hi havia coexistència de llengües, era entre una llengua cristiana, català o castellà, i la llengua musulmana... Les comarques monolingües catalanes, del litoral, o de l'interior enèrgic --Morella, Alcoi--, no van ser massa influïdes pel castellà de les altres zones, durant l'Edat Mitjana. El català era la llengua de la capital i de les ciutats i les viles que hi pesaven: a més d'Alcoi i de Morella, Xàtiva, Gandia, Alacant, Castelló de la Plana, Elx, Morvedre, Alzira... Advertim, encara, per desfer-nos d'equívocs, que Requena i Villena, i els seus voltants, castellans cent per cent, no van ser units a la circumscripció administrativa valenciana sinó el 1851 i el 1836 respectivament. Ni durant l'Edat Mitjana ni després, les comarques castellanes del País Valencià no van alterar gens el compacte monolingüisme de les comarques catalanes. Més aviat es va esdevenir tot el contrari: la irradació del sector català --més poblat, més ric, més estratègicament decisiu, que incloïa els centres locals de la política i de la cultura-- va ser, justament, molt viva damunt els territoris de llengua castellana. Si a Oriola i a Sogorb es parlava en castellà, l'idioma oficial hi fou el català; l'idioma, també, de les seduccions culturalistes... Cosa distinta era la qualitat del català dels valencians. Unes ratlles del gironí --i valencià voluntari-- fra Francesc Eiximenis (1383) han fet creure que al Sud de l'Ebre l'idioma es pervertia automàticament: >. La hipèrbole de fra Eiximenis queda desmentida amb una consulta qualsevol als escrits, literaris o no, vernacles, emanats de plomes valencianes del XIII, del XIV, del XV, i encara més ençà. Posem-hi els sermons de sant Vicent Ferrer, els versos d'Ausiàs March i de Jaume Roig, la prosa de sor Isabel de Villena, de Joanot Martorell, de Roís de Corella; posem-hi, igualment, les planes obscures i humils que els jurats de València feien redactar en els > i les dels notaris en els seus protocols. Els grans clàssics de la llengua catalana --c1àssics d'idioma-- són valencians: fora de Llull, de Muntaner, d'Eiximenis i de Bernat Metge, no n'hi ha altres de comparables als que acabo de citar. Però també és notori que el País Valencià era, va ser durant segles, terra de repoblament. Ho fou arran de la Conquesta: el seu poble, com deia Eiximenis, i aquesta vegada sense desvirtuar els fets, era >. O sigui que, tot i que hi predomina l'element català, no en mancaven d'altres de procedència diferent. Joanot Martorell, en el seu Tirant lo Blanc (1460), traduïa en por de catàstrofe la barreja ètnica: > de València, deia, >, i > Malvada o no, la llavor venia d'una mescla. El català s'hi convertia en llengua única: d'això, no se'n pot dubtar. Però a canvi d'alguna contaminació... De vegades, s'ha dit que els escriptors catalans del País Valencià, en la segona meitat del xv, presentaven ja uns indiscutibles símptomes de castellanització, i els qui ho asseguren no deixen d'aportar-hi dades comprovatòries. Els erudits de Barcelona, autors del dictamen, no s'erren, però tampoc no fan constar que tals o tals altres castellanismes de lèxic o de sintaxi, delatables en Joanot Martorell o en sor Isabel de Villena, es troben també en els mediocres plumífers del Principat de l'època: els mateixos, o uns de paral.lels. Ara: no podríem dissimular que alguns castellanismes dels valencians sí que són específicament locals. >, escrivia Jaume Roig. El > i el > sonen a aragonès. El fet de ser >, no ho feia previsible?... La nostra --dels valencians-- preparació per a la familiaritat amb el castellà tenia aquest precedent. No és, doncs, el fals bilingüisme del Regne de València, sinó una altra cosa: el fons heterogeni de la repoblació cristiana després de la Conquesta. La dosi de sang catalana --de llengua catalana, millor-- hi fou determinant. Ho fou per la remesa de pobladors que seguí les hosts de Jaume I; ho fou, més encara, per les successives avingudes demogràfiques, del Principat, que tenim documentades al llarg del XIV i del XV, i que en temps posteriors, més dèbils, es reiteren... M'agradaria d'esquivar ací, en aquesta recensió del fenomen, les peripècies polítiques i minoritàries. El meu propòsit és d'esbrinar per què el castellà > al País Valencià, però en termes genèrics, més enllà dels cercles socials dirigents, que tenen una història particularment aberrant. Tanmateix, la veritat és que, si més no, l'al.lusió a la classe dominant sempre és necessària. Algú ens ha fet veure per sempre més que les idees dominants d'una societat són les idees de la classe dominant. I qui diu les idees diu el comportament idiomàtic, que n'és una derivació. Pel que afecta el País Valencià, i l'etapa a que em refereixo, parlar de la classe dominant --l'aristocràcia i una partícula del patriciat urbà-- vol dir plantejar el problema de les Germanies. I, amb una visió més àmplia, les germanies que s'hi produeixen després: les altres, successives germanies que s'hi han produït. Cada cop que la classe dominant del país s'ha trobat entre l'espasa i la paret, una intervenció forània li ha tret les castanyes del foc.
--------------------------------------------------