El setmanari El Temps (1086, del 5 a l'11 d'abril)dedica un reportatge a l'aeroport, al vial Cabanes-Orpesa, a Mundo Ilusión i a l'expansió de la urbanització Marina d'Or, titulat "Les línies tortes de trinagle d'oci", escrit pel periodista Macià Claramonte. A part, n'hi ha un altre reportatge que tracta sobre el poder de les diputacions i es fa un breu retrat del president de la Diputació de Castelló. Per acabar, Joan F. Mira en el seu clàssic article a la darrera pàgina, el dedica a parlar del famós vial i de Marina d'Or. El transcrivim a sota pel seu interès.
Com ja saben segurament els lectors valencians d’aquest paper, l’excel·lentíssim senyor president de la Diputació Provincial de Castelló de la Plana s’ha ficat al cap de fer construir un aeroport, òbviament provincial, a pocs quilòmetres de la costa, en una vall de vents agitats, on la instal·lació del transport aeri provocarà únicament problemes als eventuals i escassos usuaris, molèsties a la fauna i als humans, i cap benefici en absolut per als veïns, els residents o la població de les comarques adjacents. Entre les clàusules del contracte n’hi ha una de tan insòlita i tan curiosa que no deu tindre precedents: si el trànsit de passatgers del futur aeroport provincial no arriba a un determinat volum (no sé quants centenars de milers, però molts), les administracions públiques (és a dir, els impostos dels ciutadans) pagaran a la societat que l’explote (crec que la mateixa que la construeix, és a dir, els amics de tota la vida) una determinada quantitat per passatger inexistent. Com menys passatgers, més diners ens costarà l’invent, però l’empresa hi guanyarà igualment. Això es diu llibertat de mercat, economia competitiva, progrés i modernitat. Com també deuen saber molts lectors, les raons –virtuals o reals- de la construcció de l’aeroport en qüestió són dues. Una, de tipus patriòtic i ideològic, de patriotisme local: que les altres províncies litorals sí que en tenen, d’aeroport, i la de Castelló no en té, cosa que no es pot consentir, com és ben lògic. Tothom sap, d’altra banda, que el trànsit aeri comercial continuarà fent-se per Manises (allà sí que cal ampliar, millorar les comunicacions, etc.), i ningú no sap que cap línia aèria tinga previst, ni ho puga tindre, l’ús de les pistes provincials. Importa una altra cosa, que és la segona raó. Perquè també sap tothom que el secret de la maniobra, de l’abús, de la ruïna futura, té un nom ben conegut i promogut: el càncer o monstre dit Marina d’Or, o siga, aquell horrible conjunt d’hotels de mal gust, edificis barats, apartaments caríssims, publicitat desfermada, concurso de misses Espanyes, destrossa estètica, negocis tenebrosos, tres mil romanesos treballant-hi en condicions de molt dubtosa –però molt molt dubtosa- legalitat, famílies de Madrid o de Ciudad Real que es pensen que això és Miami o Las Vegas, i vint-i-cinc o trenta grues permanentment alçades amuntegant més i més blocs en més i més terrenys d’antics aiguamolls vora la mar, monstre que ningú atura, ni el govern de la Generalitat, còmplice de la maniobra, ni el govern de l’estat que per una vegada hauria de complir, a pesar de Zaplana, alguna obligació fonamental. Bé, aquest és el secret de l’aeroport.
I també saben molts dels qui em llegeixen que, per connectar el monstre destructor amb l’aeroport futur (futur si el Nostre Senyor no atura tant d’horror, cosa improbable), l’autoritat provincial ha decidit fer una carretera ampla i nova entre Orpesa i Cabanes, que travessarà un paratge de bellesa molt rara i singular, dit Les Santes (santa Àgueda, segur, i no recorde si santa Cecília), una bellesa fràgil i un lloc on, a més, s’ha trobat un crustaci d’espècie única al món, habitant de bassals subterranis des de no sé quants milions d’anys. Serà un desastre, i hi ha hagut protestes, activistes aturant excavadores, intervencions judicials, hi ha hagut de tot, i les excavadores un dia frenen i un dia continuen. Mentrestant la carretera antiga i discreta, per on he passat fa una setmana, és metòdicament destrossada per màquines i camions, i qui sap si per picoles nocturnes enviades per alguna mà negra. És la pitjor carretera d’Europa, pitjor que totes les d’Àsia, Àfrica i Amèrica, un seguit de clots i codolars solts, un paviment que es desfà sistemàticament cada dia, i que, també sistemàticament, premeditadament, ningú no restaura ni reparar. Era un asfalt normal, ara és el terror dels vehicles. Per què deu ser?, es pregunten els veïns i coneguts, com es desfà tan de pressa?, per què no l’arregla ningú? Per respondre, senyores i senyors, cal saber en quin país vivim, qui ens governa, amb quins mètodes, i per què i per a què. Meditem.

Joan F. Mira (El Temps, 1086, del 5 a l’11 d’abril)

> tallaferro ha escrito:
> El setmanari El Temps (1086, del 5 a l'11 d'abril)dedica un reportatge a l'aeroport, al vial Cabanes-Orpesa, a Mundo Ilusión i a l'expansió de la urbanització Marina d'Or, titulat "Les línies tortes de trinagle d'oci", escrit pel periodista Macià Claramonte. A part, n'hi ha un altre reportatge que tracta sobre el poder de les diputacions i es fa un breu retrat del president de la Diputació de Castelló. Per acabar, Joan F. Mira en el seu clàssic article a la darrera pàgina, el dedica a parlar del famós vial i de Marina d'Or. El transcrivim a sota pel seu interès.
> Com ja saben segurament els lectors valencians d’aquest paper, l’excel·lentíssim senyor president de la Diputació Provincial de Castelló de la Plana s’ha ficat al cap de fer construir un aeroport, òbviament provincial, a pocs quilòmetres de la costa, en una vall de vents agitats, on la instal·lació del transport aeri provocarà únicament problemes als eventuals i escassos usuaris, molèsties a la fauna i als humans, i cap benefici en absolut per als veïns, els residents o la població de les comarques adjacents. Entre les clàusules del contracte n’hi ha una de tan insòlita i tan curiosa que no deu tindre precedents: si el trànsit de passatgers del futur aeroport provincial no arriba a un determinat volum (no sé quants centenars de milers, però molts), les administracions públiques (és a dir, els impostos dels ciutadans) pagaran a la societat que l’explote (crec que la mateixa que la construeix, és a dir, els amics de tota la vida) una determinada quantitat per passatger inexistent. Com menys passatgers, més diners ens costarà l’invent, però l’empresa hi guanyarà igualment. Això es diu llibertat de mercat, economia competitiva, progrés i modernitat. Com també deuen saber molts lectors, les raons –virtuals o reals- de la construcció de l’aeroport en qüestió són dues. Una, de tipus patriòtic i ideològic, de patriotisme local: que les altres províncies litorals sí que en tenen, d’aeroport, i la de Castelló no en té, cosa que no es pot consentir, com és ben lògic. Tothom sap, d’altra banda, que el trànsit aeri comercial continuarà fent-se per Manises (allà sí que cal ampliar, millorar les comunicacions, etc.), i ningú no sap que cap línia aèria tinga previst, ni ho puga tindre, l’ús de les pistes provincials. Importa una altra cosa, que és la segona raó. Perquè també sap tothom que el secret de la maniobra, de l’abús, de la ruïna futura, té un nom ben conegut i promogut: el càncer o monstre dit Marina d’Or, o siga, aquell horrible conjunt d’hotels de mal gust, edificis barats, apartaments caríssims, publicitat desfermada, concurso de misses Espanyes, destrossa estètica, negocis tenebrosos, tres mil romanesos treballant-hi en condicions de molt dubtosa –però molt molt dubtosa- legalitat, famílies de Madrid o de Ciudad Real que es pensen que això és Miami o Las Vegas, i vint-i-cinc o trenta grues permanentment alçades amuntegant més i més blocs en més i més terrenys d’antics aiguamolls vora la mar, monstre que ningú atura, ni el govern de la Generalitat, còmplice de la maniobra, ni el govern de l’estat que per una vegada hauria de complir, a pesar de Zaplana, alguna obligació fonamental. Bé, aquest és el secret de l’aeroport.
> I també saben molts dels qui em llegeixen que, per connectar el monstre destructor amb l’aeroport futur (futur si el Nostre Senyor no atura tant d’horror, cosa improbable), l’autoritat provincial ha decidit fer una carretera ampla i nova entre Orpesa i Cabanes, que travessarà un paratge de bellesa molt rara i singular, dit Les Santes (santa Àgueda, segur, i no recorde si santa Cecília), una bellesa fràgil i un lloc on, a més, s’ha trobat un crustaci d’espècie única al món, habitant de bassals subterranis des de no sé quants milions d’anys. Serà un desastre, i hi ha hagut protestes, activistes aturant excavadores, intervencions judicials, hi ha hagut de tot, i les excavadores un dia frenen i un dia continuen. Mentrestant la carretera antiga i discreta, per on he passat fa una setmana, és metòdicament destrossada per màquines i camions, i qui sap si per picoles nocturnes enviades per alguna mà negra. És la pitjor carretera d’Europa, pitjor que totes les d’Àsia, Àfrica i Amèrica, un seguit de clots i codolars solts, un paviment que es desfà sistemàticament cada dia, i que, també sistemàticament, premeditadament, ningú no restaura ni reparar. Era un asfalt normal, ara és el terror dels vehicles. Per què deu ser?, es pregunten els veïns i coneguts, com es desfà tan de pressa?, per què no l’arregla ningú? Per respondre, senyores i senyors, cal saber en quin país vivim, qui ens governa, amb quins mètodes, i per què i per a què. Meditem.
>
> Joan F. Mira (El Temps, 1086, del 5 a l’11 d’abril)
>